Manifest en favor d’un carrer o plaça per als germans Badia a Barcelona i a Torregrossa

Avui fa 75 anys, el dia 28 d’abril del 1936, els germans Miquel i Josep Badia queien assassinats a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació.

Nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora, tots dos es van significar en la defensa nacional de Catalunya i van caracteritzar-se per un comportament valent i coratjós en tot moment, allunyat del tacticisme polític i de la por a les represàlies.

De fet, Miquel Badia encarna com pocs patriotes l’amor a la pàtria i la voluntat decidida de lliurar-ho tot en defensa de la llibertat de Catalunya. A causa d’aquestes conviccions va patir presó i exili, i va ser difamat de manera infatigable abans i després de la seva mort. Fidel servidor del president Francesc Macià, va ocupar diversos càrrecs al govern de la Generalitat i a les organitzacions nacionalistes del primer terç del segle XX. Des de la Comissaria General d’Ordre Públic va perseguir el pistolerisme i la violencia sectària de manera implacable, fet que el va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista.

En un comportament radicalment oposat al seu, els seus assassins van cometre el seu vil crim a traïció, coneixedors que les autoritats havien retirat la pistola a Miquel Badia, fent impossible que aquest es pogués defensar.

Josep Badia va ser assassinat pel sol fet d’acompanyar el seu germà. No era un objectiu de l’escamot homicida, però també va rebre un tret letal quan va intentar, fraternalment i heroica, socórrer el seu germà.

Tots dos van ser enterrats en una acte de patriotisme civil multitudinari i els actes de record i homenatge es van multiplicar arreu del país. Per exemple, l’actual plaça Francesc Macià de la ciutat de Barcelona va ser batejada amb el seu nom fins que, ja sota el règim d’ocupació franquista, va passar a dir-se plaça Calvo Sotelo.

És hora que els germans Badia rebin l’homenatge que es mereixen. És hora que les ciutats, viles i pobles del nostre país comencin a dedicar carrers i places als nostres herois nacionals, tal com es fa a la resta de països seriosos del món. És hora que els germans Miquel i Josep Badia tinguin un carrer o una plaça a la ciutat de Barcelona, on van morir, i també a la localitat de Torregrossa, on van néixer. També és hora que una placa digna recordi el lloc on van ser assassinats a traïció.

Un país que no recorda la seva història acaba perdent la identitat.

Barcelona, 28 d’abril del 2011

Miquel Badia: Vida i mort d'un líder separatista (ressenya de n'Agustí Barrera del llibre d'en F. Rubiralta)

El llibre, amb un total de 257 pàgines, ha estat editat conjuntament per l’editorial Duxelm i la Fundació Josep Irla el març de 2011. N’és autor en Fermí Rubiralta, que a hores d’ara ha esdevingut l’historiador de l’independentisme català, i val a dir que amb un total encert, tant per la seva rigorosa metodologia de treball, com pel coneixement que té de la matèria després d’haver publicat uns 5 llibres sobre el tema i nombrosos articles. Un d’aquests llibres, especialment interessant: El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán i vasco, editorial Gakoa 1977, és una anàlisi comparativa de l’evolució dels tres independentismes. 

El llibre està dividit en una presentació de JM Solé i Sabaté, una introducció de l’autor, 4 capítols, unes conclusions i dos annexos, el primer format per unes memòries inacabades, on explica les raons de la seva entrada en el món del  separatisme i les penalitats dels 5 anys de presó, la redacció s’atura el 2 de febrer del 1936; el segon es un recull de 5 cartes  4 de les quals  enviades a l’amic Pere Ferrer i l’altra a la família, un glossari de sigles, la documentació, la bibliografia i un índex onomàstic clouen el text. Cal remarcar l’extraordinària qualitat de les il·lustracions, gairebé totes inèdites, i la seva acurada distribució al llarg del text.

Al llarg dels 4 capítols del llibre que constitueixen la seva ossada: 1) El complot de Garraf i l’estada a presidi 2) La tasca de Miquel Badia al capdavant de les JEREC (1931-1933) 3) L’aixecament del Sis d’Octubre i l’exili (1934-1936) 4) Retorn de l’exili i assassinat, podem repassar cronològicament  els 30 anys  plens de passió  i curulls d’activisme patriòtic, de la curta vida de M. Badia.

En la biografia de M. Badia, els 5 anys de presidi són un element que endurirà el seu caràcter i l’afermarà encara més en el seu ideari polític. Quan en les seves memòries inconcluses ens explica que a la presó d’Alcalà d’Henares va estar 45 dies aïllat, que va arribar a menjar palla i que durant tot el  temps del seu empresonament no abandonà mai la idea del suïcidi, podem arribar a entendre el llindar de dolor al qual va arribar. La seva lluita dins la presó fou que no dobleguessin la seva personalitat, el seu esperit rebel, el seu sentit de dignitat. Ben segur  que els seus escarcellers sabien que l’arma més poderosa de l’opressor és el control  de  l’esperit de l’oprimit, però, en aquest cas es van trobar amb un esperit d’acer, forjat en les pregones concepcions patriòtiques d’amor a la terra i  d’odi al colonitzador.

Pensem que l’èxit més important en la trajectòria política de M. Badia, és l’organització i enquadrament  de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català les JEREC. Amb aquest instrument i, aprofitant el marge de maniobra que permetien les institucions estatutàries, inicià el procés de catalanitzar, nacionalitzar Catalunya, alhora que no abandonà la idea de l’insurreccionalisme armat com a via de l’alliberament de la Pàtria, provà aquest camí el Sis d’Octubre, intentant transformar la situació generada per  la proclama del President Ll. Companys, en el procés insurreccional de secessió, pel qual feia temps que es preparaven els separatistes.

El 27 d’octubre del 1931, les JEREC celebren al local del CADCI la seva Assemblea Constitutiva amb l’assistència de 600 delegats, sota la presidència de M. Badia que formarà part del seu Comitè Executiu. Les JEREC seguint el model dels sokols txecs potenciaran el culte al cos  i a l’esperit, mitjançant el conreu de l’esport  (boxa, atletisme, excursionisme) i de la lectura i l’estudi, en el seu ideari hi són presents els conceptes de disciplina, sacrifici, coratge, audàcia i activisme patriòtic que formaven part de la idea que tenien de millorament moral de la població.

El 27 d’octubre del 1932 les JEREC controlen 32 Casals que representen 5.265 militants, el projecte de M.Badia i Josep Dencàs es consolida i és ben acollit per la joventut catalana. Un any més tard el 27 d’octubre del 1933, a les Jornades Atlètiques organitzades per les JEREC, 8.000 militants uniformats desfilen a Montjuïc. Era el model d’una joventut sana i vigorosa, enquadrada en una organització patriòtica, que anunciava un canvi de paradigma, la voluntat de creació d’un home nou. Aquella desfilada espantà els pusil·lànimes, els qui s’aferraven als antics privilegis de la vella societat, per això M. Badia i el seu projecte tingué enemics tan poderosos, fins i tot dins d’ERC.

Quan l’abril del 1933, els escamots de les JEREC rebentaren la vaga de transports convocada per la CNT- FAI, es posà en evidència la contradicció d’interessos  entre un  moviment  obrer anarcosindicalista, que fa els possibles per impedir la consolidació d’una República burgesa, que no resol els seus problemes com a classe treballadora i un moviment separatista que entén la Generalitat Republicana com un període d’acumulació de forces, d’activació del procés nacionalitzador, que permetrà preparar l’acció insurreccional que portarà a la independència.

Quan el 5 de febrer del 1934, M. Badia és nomenat Secretari de la Comissaria General d’Ordre Públic i 4 mesos més tard, el 18 de juny, Cap Superior dels Serveis d’Ordre Públic de Catalunya, seguirà l’estratègia política que hem indicat més amunt, de reforçament de les institucions de la Generalitat Republicana, per això toparà amb la CNT- FAI, aleshores immersa en un procés de gimnàstica revolucionària, com a fase prèvia a l’esclat de la revolució social.

Potser amb més maduresa política  i menys visceralitat per part dels separatistes i anarcosindicalistes, s’hauria pogut arribar a una entesa entre els dos sectors, atenent al fet  que l’enemic comú era l’Estat espanyol com a representant dels interessos de l’alta burgesia industrial i terratinent, però és clar, això entra en el terreny de les hipòtesis.

Les JEREC, seguint les directrius del seu líder, es caracteritzaren pels seu activisme, paramilitarisme i apoliticisme, M.Badia no es presentà mai a cap llista electoral, es definiren com a nacionalistes obreristes i propugnaven l’alliberament social de l’obrer català. 

En els processos històrics hi  ha persones que destaquen amb llum pròpia, que esdevenen elements simbòlics, icònics, aquest seria el cas de M. Badia, el conspirador, el presidiari, l’exiliat, el malvist per sectors d’ERC, ell es qualificava com a soldat de la Pàtria, fou un somniador romàntic i rebel i per tant incomprès pels realistes que toquen massa de peus a terra, pels cagadubtes, pels mercaders del temple. Ell fou com aquells estels fugissers, que en les nits d’estiu solquen el cel amb una llum intensa, però breu. El seu record com a patriota, com a estrenu cavaller de l’ideal de l’alliberament de la Pàtria, ja ha entrat a la nostra memòria col·lectiva i història nacional. Que la seva actitud digna, coratjosa i honesta, sigui model i guia per a les generacions venidores.

"Els assassins i llurs còmplices" (article de n'Eugeni Xammar -13/05/1936)

Quan va arribar a la meva coneixença l’assassinat de Miquel i Josep Badia, tenia pensat, des de feia dies, escriure un article sobre els seus assassins. El títol de l’article havia d’ésser:  “Anarquistes i Feixistes”.

He canviat el títol del meu article. Però conservo el tema.

Qui són els assassins dels germans Badia?

Els anarquistes i els feixistes.

Afegeixo: amb la complicitat per omissió de la policia espanyola feixista de Barcelona.

Quan el senyor Gil Robes va a Biarritz a veure si encara hi ha manera de conspirar una mica, porta cinc policies al darrera que li guarden el ventre i les espatlles. Per a guardar la vida d’en Miquel Badia, ex-cap de la policia catalana, ja s’ha vist que no hi havia a la Prefactura de Barcelona ni una parella de morts de gana disposats a molestar-se.

Això constitueix un escàndol que el poble de Catalunya no pot tolerar i no tolerarà. Davant dels cadàvers dels germans Badia, l’honorable President de Catalunya i els senyors  Consellers del Govern de la Generalitat han d’haver comprès per força que la nostra pàtria té platejat un afer de vida o mort.

Miquel Badia, i el seu germà Josep, han caigut al camp d’honor, per Catalunya.

Tots els catalans ben nats estan de dol, i els que divergíem de la línia política dels germans Badia no pas menys que els altres.

Damunt les despulles de Josep i Miquel Badia, feixucs i gloriosos, els plecs de la bandera de la Pàtria.

Però el poble català es gira d’una revolada i cerca els assassins.

No és pas difícil descobrir-los.

Són la trinitat de l’anti-Catalunya.

Són els agents provocadors estipendiats. Ahir en Lerroux, el partit radical, els “jóvenes bárbaros”, “El Progreso”. Avui, el “Comitè”, anònim la F.A.I., els pistolers, “Solidaridad Obrera”.

Són els feixistes,  hereus de l’esperit i dels mètodes dels Governs de la monarquia i del bienni radical-cedista.

Són els policies forasters, agents d’enllaç entre els provocadors instal·lats a l’interior i l’enemic situat més enllà de les fronteres de Catalunya. Aquest enemic, avui, no és el Govern de la República espanyola. És el feixisme espanyol.

I el feixisme espanyol té un aliat poderós, un aliat al qual els dirigents feixistes donen tant de valor, si no més com als militars, guàrdies civils i policies feixistes. Aquest aliat és la Confederación Nacional del Trabajo, controlada per anarquistes mercenaris i assassins professionals de la Federación Anarquista Ibérica. I quan dic això sé de què parlo.

No hi haurà llibertat a Catalunya, no hi haurà llibertat a Catalunya mentre els sindicats obrers catalans estiguin sotmesos a la tirania d’aquests agents provocadors maniobrats pels enemics de Catalunya.

No ho oblidi el Govern de la Generalitat.

Recordi que el seu primer deure és defensar la sang dels catalans.

L’Ordre Públic ha de tornar a Catalunya.

I de debò!

I de pressa!

I per sempre!

Peer Gynt (pseudònim d’Eugeni Xammar)

El Bè Negre (Barcelona, 13 de maig del 1936)

“Sóc en Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca” (article d'en Quim Gibert al DIRECTA)

El 28 d’abril farà 75 anys que Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Pla d’Urgell, 1906-Barcelona, 1936) i el seu germà Josep foren tirotejats mortalment en el carrer Muntaner. El doble assassinat va consternar la societat catalana.

Miquel Badia fou cap superior dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. La Barcelona del febrer de 1934, moment en què és nomenat per aquest càrrec, era una ciutat on havien rebrotat grupuscles armats. Es tractava, en molts casos, de bandes anarquistes nodrides per la FAI. Precisament perquè la tasca de Miquel Badia va ser del tot incòmoda i no exempta de rancúnies, ningú li discutia la seva valentia a l’hora de peseguir els facinerosos. El pistolerisme era un fenomen que desestabilitzava tant el nou règim republicà espanyol com la Catalunya autònoma i, per tant, donava arguments als enemics de la democràcia. Per l’historiador Jose Benet no hi ha dubte que el tremp de Badia per eradicar les accions armades li va costar la vida quan només tenia 29 anys: “Un grup de pistolers de la FAI havien preparat l’assassinat d’un dels germans, Miquel, per venjar-se de la seva actuació contra els faistes acusats de promoure actes delictius contra l’ordre públic” (dins el llibre Domènec Latorre, afusellat per catalanista).

La casualitat volgué que l’assassinat no quedés impune. I és que l’inspector de policia Pedro Polo Borreguero, que va estar sota el comandament de Badia durant el temps que aquest fou el màxim responsable d’Ordre Públic, va ensopegar l’any 1941 amb Justo Bueno Pérez a Barcelona. Pedro Polo, que amb el canvi de règim va esdevenir cap de la Brigada Polítocosocial de la Barcelona franquista, el va detenir allà mateix. Va ser llavors quan Justo Bueno es va confessar l’assassí de Miquel Badia. L’any 1944 Bueno seria afusellat per aquest i altres crims.

Josep Planxart, un dels dirigents històrics d’Estat Català (organització política en la qual van militar ambdós germans), sosté que Pedro Polo sentia admiració per Miquel Badia. I que quan Polo va tractar d’investigar la seva mort durant els primers mesos de la guerra, va patir persecució per part de Bueno i els seus sequaços, raó per la qual s’exilià a Perpinyà. Per Planxart, els Badia eren uns pilars valuosos per aguantar l’edifici autonòmic. Probablement per això devetllaven admiració. Tant és així, que si l’aixecament militar fou vençut a Catalunya en 24 hores fou, segons Planxart, “gràcies a les forces d’ordre públic, que Miquel Badia havia preparat amb eficàcia; i en dir això no volem restar importància a l’ajut popular (…). Els desgavells posteriors no haurien estat consentits per Miquel i Josep Badia. Els grups d’incontrolats i aprofitadors no haurien tingut cap possibilitat (Avui, 28/4/2004).

Igual que Benet i Planxart, un atre testimoni de l’època va ser Jaume Ros i Serra, que per mitjà d’unes memòries que Miquel Badia va deixar escrites i de nombroses recerques personals va publicar Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya (Editorial Mediterrània, 1996). Ros i Serra ens el presenta com un home compromès amb la justícia i el seu temps: “No defuig mai la seva responsabilitat davant del perill. D’aquí va néixer el seu carisma”. I és que volia imprimir en el jovent el coratge necessari per fer de Catalunya un poble lliure. I als seus detractors, desconcertar-los. Ros detalla que en una ocasió Badia es va presentar tot sol al cafè La Tranquilidad, un dels llocs sovintejats pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI, i amb un to provocador va dir als presents: “Sóc en Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca”. 

Trencar amb el buit institucional que envolta el personatge és allò que va fer decidir Jaume Ros i Serra, traspassat fa pocs anys, a enllestir l’única biografia existent de Badia. I és que l’home que no s’arronsava quan anaven maldades, no gaudeix del més mínim reconeixement. Tot i que durant els anys que va durar la guerra l’actual plaça Francesc Macià de Barcelona fou la plaça dels Germans Badia, la democràcia postfranquista li ha girat completament l’esquena. “Jo faig nosa a molta gent”, havia dit alguna vegada el de Torregrosssa. És del tot cert: les persones coherents fan moltíssima nosa.

(article d'en Quim Gibert -Psicòleg i coautor d'"Elogi de la transgressió"- publicat al setmanari La Directa)

El crim d’ahir (Article de JM Planes a “La Publicitat”, 29-4-1936)

A la vetlla del traspàs dels serveis d'Ordre Públic a la Generalitat, l'assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l'aire d'un tràgic advertiment. És inútil que, per covardia o per una tendència a la confusió peculiar en certs temperaments, es tracti d'atribuir el crim d'ahir a la tarda a complots funambulescos o a subtils combinacions d'estratègia política. En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d'aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l'organització, a la mentalitat que l'han fet possible.

No creiem en maquiavelismes. El més natural és que els germans Badia hagin caigut víctimes de les bales dels professionals del pistolerisme que ja en altres ocasions havien provat de suprimir-los, dels que els han perseguit, fet parades i anunciat cent vegades l'acte de venjança que s'acaba de produir. Mentre no se'ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l'han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l'amenaçaven de mort.

Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m'acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l'ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s'havien fet amos de la ciutat, tota l'opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.

Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb  els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?

(article del periodista Josep Maria Planes a "La Publicitat, publicat l'endemà de l'assassinat dels germans Badia, 29 d'abril del 1936. Josep Maria Planes també fou assassinat per pistolers de la FAI aquell mateix any 1936)

IN MEMORIAM: JOSEP I MIQUEL BADIA

Els germans Badia formaren part d’aquella generació de joves d’entreguerres que visqueren apassionadament aquella època dels ismes, comunisme, anarquisme, nacionalisme, de valoració dels conceptes de disciplina, autoritat, sacrifici i de l’ ús de la força en defensa d’un nacionalisme essencialista.

Miquel Badia es considerava un soldat de la Pàtria, la seva missió era alliberar-la mitjançant la insurrecció armada i el sacrifici de la sang,  d’acord amb el model de lluita contra  l’ocupació britànica representat per la Pasqua irlandesa del 1916.

Miquel Badia fou l’organitzador, impulsor i símbol de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català (JEREC) que, mitjançant la pràctica de l’excursionisme, l’atletisme i l’acció política patriòtica, tingueren  una intensa activitat durant el període de la Generalitat Republicana, quan es vincularen amb les institucions en un procés de construcció nacional (nacionalitzar Catalunya), segons el concepte encunyat per A. Rovira i Virgili, com a pas previ per engegar el procés insurreccional que portaria a la llibertat de la Pàtria.

Miquel Badia , el “ capità collons”, com se’l coneixia pel seu coratge , tingué una vida turmentada, resultat de la seva lluita al servei del seu ideal separatista (independentista), els cinc anys de presidi pels fets de Garraf, la clandestinitat, l’exili i l’hostilitat d’un sector d’ERC, accentuaren encara més el seu caràcter rebel.

Amb encerts i errors, però amb una vital i apassionada voluntat de servei a la nació i a la política de Francesc Macià, i tot això sense haver estat mai candidat en cap llista electoral.

Com a bon idealista romàntic, per a ell la vida fou un culte a Catalunya  i a la mare, potser perquè les dues figures es fonien en una de sola. Com els escollits dels déus, aquests el cridaren aviat al seu si,quan només tenia 30 anys, però amb la meitat de la seva vida ofrenada a l’altar de la Pàtria.

L’assassinat dels germans Badia serà el pròleg del crepuscle dels déus, que tres mesos després serà representat pel doble procés de guerra i revolució que sacsejarà la societat catalana. La desaparició de Miquel Badia privà  a l’independentisme d’un valuós organitzador i d’un líder carismàtic molt necessari per guiar la política d’Estat Català durant la guerra.

En la llarga llista de patriotes que durant els darrers vuitanta anys han estat la baula que ha donat continuïtat  a la nostra lluita , cal esmentar, entre molts d’altres, Marcel·lí Perelló, Daniel Cardona, Domènec Latorre, Jaume Compte, Lluís Escaler, Manuel Viusà, Manuel Cruells, Josep Tramunt, Jaume M  Vendrell, Magí Colet, Antoní  Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, independentistes de distints colors i sigles  polítiques, però guiats tots per la seva voluntat d’alliberament dels Països Catalans. Miquel Badia té un lloc destacat  enmig d’aquests combatents. El seu homenatge ha d’ésser un esperó per a continuar en la línia de lluita i de fidelitat als interessos col·lectius del poble català, que són els de la Pàtria, que Francesc Macià ens va assenyalar: Una Catalunya políticament lliure, socialment  justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

Aprenem del passat, treballem el present, construïm el futur

Honor als herois de la Pàtria !

Organitza: Associació Germans Badia

Entitats adherides: Associació Patriòtica Catalunya 1640, Fundació IRLA, JERC, Joventuts UNCat (Nosaltres Sols), Palestra

Per a adhesions: germansbadia@gmail.com

Actes d'Homenatge als Germans Badia (feu-ne difusió!)

Sobre el valor (Miquel Badia)

(Paraules de Miquel Badia, del seu dietari escrit a la presó)

" Jo admiro el valor i crec que aquesta qualitat és una de les més belles que pot tenir l'ésser humà. És un resum de les virtuts car inclou la dignitat i l'amor al proïsme a través de l'ideal. És l'home que estima el qui farà tota mena d'heroïcitats i de sacrificis. I els farà a través del valor que és una expressió de la voluntat que pot arribar al sacrifici.

Poc crec en aquells homes que es declaren com a grans idealistes però no homes d'acció. No hi ha sinceritat si el seu ideal no els empeny a sacrificar-se per ell. No crec en aquelles persones que moltes vegades volen amagar la seva covardia o manca de conviccions sota la cobertura de la intel·lectualitat, com si fos incompatible una cosa amb l'altra quan es lluita per l'ideal..."

Miquel Badia

Nasqué a Torregrossa, comarca de les Garrigues, el 10 de març del 1906. Estudià batxillerat a Lleida, i el 1922 es trasllada a Barcelona per a ser pilot de la marina mercant. S'afilia a Estat Català tot just Macià l'acaba de fundar. S'incorpora a Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), suborganització d'Estat Català. Està implicat en l'intent d'assassinar el rei alfons XIII, durant una visita a la ciutat comtal. Es tracta del complot del Garraf. És detingut. En Miquel Badia és comdemnat a 12 anys de presó. Traslladat al penal de Alcalá ( Espanya) i de Ocaña ( Espanya). Quan esdevé la caiguda del dictador al 1930 és amnistiat. Passà 5 anys a la presó. 

Proclamada la República és nomenat cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1932 es nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de sanitat i d'assistència social. El 24 de novembre del 1933 mobilitza puna part dels 7000 escamots de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis Públics. Això succeia durant el transcurs d'una vaga. El desembre del 1933 és designat Secretari General d'Ordre Públic, i el març del 1934 passa a ser cap superior de la policia de Catalunya. Va intentar mantenir l'ordre públic davant de la difícil situació provocada pels pistolers de la FAI. El setembre del 1934 dimiteix del seu càrrec en la policia. Fou un dels organitzadors de la jornada revolucionària del 6 d'octubre del 1934. Es trasl·lada a França, a Amèrica, a Alemanya i a Andorra Retorna al 1936 i es dedica a la reorganització de les Joventuts d'Estat Català. 

El dia 28 d'abril a 2/4 de 4 de la tarda es assassinat en ple carrer Muntaner per pistolers de la FAI. Amb ell morí també el seu germà Josep. El funeral fou un acte de suport popular de la nació catalana a favor de la dignitat nacional i en contra de l'espanyolisme representats per la FAI. Els seus assassins foren quatre, Manuel Costas, Ignacio de la Fuente, José Villagrasa i Justo Bueno. La identitat dels assassins fou esbombada arran d'una bona tasca periodística de Josep Maria Planas i d'Avel·lí Artís i Gener (Tísner). Els assassins estaven relacionats amb la FAI. El xòfer era en Ruano. Aquest darrer morí després dels Fets de Maig del 1937 a mans de gent d'Estat Català que aixó venjaren l'assassinat dels Badia. Justo Bueno fou extradit després de la guerra del 1936-1939, comdemnat i ajusticiat a la presó model de Barcelona després que la policia franquista el detingués a causa dels crims comesos anteriorment.