Com a autor del treball d'investigació Miquel Badia. Vida i mort d'un líder separatista, publicat recentment, voldria expressar la meva discrepància amb l'article d'Agustí Colomines Sobre l'homenatge als germans Badia. La coincidència enguany del 75è aniversari del seu assassinat ha contribuït a posar d'actualitat de nou la controvertida figura de Miquel Badia. I amb ell, a més dels actes d'homenatge, lícitament criticables, han tornat a aparèixer desqualificacions apriorístiques interessades que ja en el passat han portat, com deia Enric Ucelay, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el 22 d'octubre de 1933 que a l'acte fundacional de Falange a Madrid el cap de setmana següent.
És probable que diverses accions dels escamots de les JEREC i algunes de les actuacions de Miquel Badia el 1934 com a cap de l'ordre públic de la Generalitat, foren, des d'un punt de vista ètic, execrables i condemnables. Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, situar el personatge a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del nostre treball seria que no es pot considerar Badia com el líder d'un moviment feixista a la catalana.
És indubtable que en el seu modus operandi hi trobem aspectes coincidents amb alguns trets dels moviments feixistes de l'època. Però, com Colomines sap molt bé, totes aquestes expressions són presents també a d'altres moviments del moment. La presència d'una faramalla militarista n'és una, d'aquestes expressions. Però, a diferència, per exemple, de les joventuts socialistes unificades, el vestuari dels escamots no incorporava cap corretjam, com assegura Colomines i com també apareix al dibuix adjunt que distorsiona el seu vertader uniforme, prenent com a model el de les SA.
Sorprèn que un historiador com Agustí Colomines compari l'actuació dels germans Badia amb les patrulles de control i els titlli de “colla d'assassins”. L'actuació dels escamots no arribà mai, a diferència de les patrulles de control, a provocar cap mort. Si s'utilitza aquesta greu acusació per referir-se a accions de la policia catalana comandada per Badia, sota les ordres del conseller Dencàs –a qui, per cert, el llibre de Rabassa, per ell tutoritzat, defineix com “demòcrata convençut” (pág. 73)– Colomines no pot desconèixer que la violència emprada s'exercia des de la legalitat i la defensa de les institucions i que no s'acostuma a acusar de formar una “colla d'assassins” el cap de policia d'un país on impera l'estat de dret, com era la realitat –Colomines estarà d'acord amb mi– de la Catalunya de l'any 1934.
A més que, com conclou el catedràtic Balcells, les formacions del moviment obrer “no els veien com a elements portadors del feixisme, que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme”, Colomines no pot desconèixer, entre molts altres arguments més, que la pràctica totalitat de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme durant la guerra civil, sinó, més enllà, des de les files del FNC.
I sorprèn també que un historiador de la categoria de Colomines barregi com una mateixa organització formacions que a l'arribada de República, tot i mantenir durant uns mesos la sigla d'EC, desenvoluparen estratègies separatistes diferenciades: les joventuts dels Badia, dins l'ERC; i des d'un antimacianisme coincident, el PCP, de Compte; NS!, de Cardona, i el PNC, del qual, per cert, parlar d'“estètica feixistitzant”, tirant endavant una decidida aposta per la participació electoral, sembla una interpretació poc assenyada. “Per no caure –com diu Colomines– a les mans dels ignorants exaltats”, hi estic plenament d'acord quan ens alerta que “hi ha historiadors que es dediquen a justificar el present amb arguments històrics que no porten enlloc perquè són falsos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada