Article de Carles Geli, publicat el 28 d'abril de 2011 a El País
Confidencial. Des de fa temps, i a partir de la presa de possessió d'en Dionís Eroles com a Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic, s'ha establert en aquella una presó particular, la qual funciona clandestinament (...) Els agents nomenats per l'Eroles són els que constitueixen el seu rondí i efectuen diverses detencions que ingressen en el Departament esmentat sense que consti cap circumstància d'aquestes (...) Els són exigides quantitats per a posar-los en llibertat, que oscil·len entre cinc mil i set mil pessetes com a mínim, acusant-los que formen part de la
quinta columna i, un cop cobrada la quantitat (...) són entregats els detinguts a les Patrulles de Control perquè els facin desaparèixer i mai sigui possible saber que els han estat exigides aquestes quantitats". Els anarquistes acusen Tarradellas de demorar les penes de mort del Tribunal Popular "Investiguemos a las patrullas cuya honradez revolucionaria deja que desear" (Asens, CNT) Van haver de prohibir els segells secs perquè a les patrulles tothom en tenia un Tomàs Fàbregas, d'Acció Catalana, acabarà tapant els abusos de La Faterella Les actes mostren que el conseller d'Interior minimitzà el complot contra Companys. Els tripijocs del comissari Rebertés, espiat pels anarquistes, el feren confessar.
Vigilant els excessos del vigilant. És un fragment d'un informe d'acusació contra el càrrec anarquista de la FAI enviat a la Conselleria de Seguretat Interior l'1 de març de 1937, un dels documents que, conjuntament amb les actes del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes (CCMA), les de les temibles Patrulles de Control i les de la Junta de Seguretat Interior, perfilen amb claredat com estava el pati del darrere de Catalunya durant la guerra civil. Està tot aplegat a Ordre Públic i violència a Catalunya (1936-1937), editat per Dau, punta de l'iceberg d'un fenomen editorial que en molt poc temps ha donat una mirada antitètica (El preu de la traïció, de Miquel Mir, a Pòrtic) i un seriot i anglosaxó compendi (L'holocaust espanyol, de Paul Preston, a Base; Debate, en castellà). Violència en temps convulsos que es venia mastegant ja des d'uns mesos abans de la guerra, també a Catalunya, i que podria resumir l'impactant i amb prou feines encara ara aclarit assassinat dels germans Josep i Miquel Badia, fet del qual avui es compleixen 75 anys, una efemèride que ha donat peu a Miquel Badia, vida i mort d'un líder separatista, de l'historiador Fermí Rubiralta (Duxelm-Fundació Irla).
La violència a la rebotiga republicana catalana és evident. Però ho diu Preston i ho reforça encara més el també historiador Josep Lluís Martín Ramos en el pròleg d'Ordre públic...: els esforços de la Generalitat per aturar-ho van ser notables. Del juliol de 1936 al febrer de 1939, en números rodons hi va haver a Catalunya 8.400 víctimes mortals fruit de la repressió, de les quals unes 400 foren resultat d'un consell de guerra o similar; el 95% restant ho van ser per actuacions individuals, de comitès o patrulles de control; és a dir, violència no institucional. Tot i així, el 60% es va produir fins al setembre de 1936, i el 80%, en els primers cinc mesos de guerra.
Els papers en donen fe. Josep Tarradellas (gairebé obsedit entre 1936 i 1937 per retirar totes les armes de rereguarda) és atacat en una reunió de la Junta de Seguretat Interior per l'anarquista Aureli Fernández, secretari general de la Junta, perquè segons ell "demora les execucions de penes de mort decretades pel Tribunal Popular". Artemi Aguadé, conseller de Seguretat Interior, se les té amb els anarquistes per voler tancar ja al desembre de 1936 la terrible txeca de Sant Elies de Barcelona, espai de detenció central de les Patrulles de Control. Eroles mostrarà la seva perillosa sorpresa per les limitacions que només un mes després pateixen les Patrulles per fer registres i detencions sense l'autorització de la Generalitat. I Tarradellas, un altre cop, demana el 25 de març de 1937 que tots els detinguts a Sant Elies siguin traslladats sense excusa a la comissaria general d'ordre públic.
El que passava és que el Comité Central de les Milícies Antifeixistes tenia el lideratge però no l'autoritat, especialment sobre les Patrulles de Control. D'ordre i legalitat, n'intenten posar. Per exemple, criden a Albert Bayo perquè doni explicacions pel desastre militar a Mallorca i la decisió de tirar l'armament al mar en la vergonyant retirada. El capità d'aviació i cap de les columnes milicianes en l'operació arriba a negar fins i tot que tingués part del material que es diu que llençà, però li ensenyen els justificants de tramesa. Queda retratat.
També s'exigeix que els milicians deixin d'anar a menjar de franc a hotels i restaurants (reservat per aturats o gent que no cobrava feines per la comunitat), que els companys morts siguin enterrats al front (i evitar així homenatges estranys a la rereguarda), recorda que han de passar revisió mèdica obligatòria abans d'anar a combat i que està prohibit fer recaptes i festivals per milicians sense la seva autorització perquè els diners mai arriben a destí. No sembla, per actes posteriors, que se'n vagin sortint.
La paperassa de les Patrulles de Control és més esfereïdora. La mena de policia revolucionària estava formada per uns 700 patrullers (aviat, el novembre de 1936, es demana passar-los a 1.500), dels quals 325 eren de la CNT; 180, d'Esquerra Republicana de Catalunya i d'Acció Catalana Republicana; 145, de la gent de la UGT-PSUC i 45, pel POUM. Hi havia 11 delegacions, de 60 a 90 patrullers, dividides per partits i per barris de la ciutat. Tots amb centre de detenció propi...
Com deurien anar les coses perquè Josep Asens, Cap de Serveis de les mateixes patrulles i membre de la CNT, demanés a finals de novembre de 1936 investigar certes patrulles "cuya honradez revolucionaria deja mucho que desear". I és que, per exemple, es constata que s'aprofita qualsevol excusa o descuit per treure a passejar gent de les txeques, en particular de la de Sant Elies, detinguts que, òbviament, no tornen. L'episodi (gener del 37) obre un seguit d'acusacions creuades d'homes i dones passejats o alliberats sense coneixement dels altres responsables i practicat per gairebé tots. O l'afusellament de detinguts a la Secció Sèptima (25 març de 1937). Total, que des de llavors, es decideix imprimir unes fitxes on s'haurà d'apuntar l'entrada i sortida del detingut. I també uns talonaris de rebuts amb còpies triples perquè els diners i objectes de valor incautats desapareixen de les caixes particulars de les seccions, que mai s'acaben d'unificar.
Tancar les presons clandestines "no se considera interesante discutirlo por el momento" (6 gener de 1937) i sí en canvi sol·licitar als Ferrocarrils de la Generalitat la circulació gratuïtat per a les patrulles. Però com que alguns disbarats són excessius, com ara que els membres de la UGT deixen les patrulles però no tornen ni els carnets ni les armes ni els uniformes, o que es doni sovint l'abandonament de la guàrdia de presos al castell de Montjuïc, s'acaba per prohibir que els membres de les patrulles "frecuenten la cantina del castillo", se'ls obliga que portin posat l'uniforme (sorprenentment, segona font de despeses més grossa de les patrulles, després de la reparació de vehicles) i es decideixi expulsar del cos qui no tingui carnet del partit o sindicat abans del 18 de juliol de 1936. Es coneix que hi deuria haver massa nouvingut aprofitat. També es prohibeix l'ús de segells per donar validesa a ordres (especialment de trasllats de gent) perquè resultà que d'"estampillas" tothom en tenia una a la butxaca.
Un dels grans focus de tensió és els problemes que hi ha de control a les comarques, sacsejades per col·lectivitzacions violentes. I el control de les zones fronteres, l'altra ferida sagnant. Ambdós casos tenen el denominador comú de l'actitud ronsa d'Eroles, que, quan era interrogat sobre aquests temes a la Junta de Seguretat Interior, respon sempre que la creació de les patrulles de comarques estava "en estudi" i que mentre els municipis podrien demanar ajut a les patrulles de Barcelona.
Hauria estat com cridar el llop. El cas més sagnant és el dels Fets de La Fatarella, amb 23 morts i 13 desapareguts del poble per l'acció de Patrulles de Control de Barcelona i l'Hospitalet. Queda aquí l'ombra, segons els informes, de l'actitud de Tomàs Fàbregas, home d'Acció Catalana, en principi enllaç entre les Patrulles de Control i el mateix CCMA i també membre de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya, que acabarà seduït per les mateixes patrulles, de les quals taparà els abusos com els de La Faterella, on va ser present. El conseller Aguadé haurà de reconèixer que no en sabia res, de l'excursió a La Fatarella i que, per descomptat, no n'havia donat cap ordre.
Els testimonis de pobles fronterers fan, sincerament, angúnia. La major part, protagonitzades quan són a tocar de França per la gent d'El Cojo de Màlaga: incomunicats per telèfon i assaltats per suposades patrulles de fins a un centenar de persones (Bellver de Cerdanya); censura postal i robatori d'animals o productes agraris (250 caps de bestiar i 600.000 kilos d'oli a Lleida i Les Borges Blanques, respectivament); assassinat de l'alcalde en intentar evitar que s'emportessin un veí (Maçanet de Cabrenys); requisaments injustificats... per no parlar de maletes amb diners i joies que passen directament a França sense problemes a la duana controlada per la CNT o iots desembarcant amb tota impunitat a Portbou armes que van a parar directament a les Patrulles de Control.
També es reculen en aquestes actes (totes sortides de l'Arxiu Tarradellas, a Poblet) hi ha episodis de carrabiners corruptes, i d'accions injustificades de la mateixa Guàrdia d'Assalt (setena companyia, en particular) a Barcelona i a l'entorn immediat dels Fets de Maig. I, és clar, l'assumpte ben brut i fosc en el qual es veié implicat Andreu Rebertés, comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat i que ha passat a la història com l'Afer Rebertés.
Per fer-se tapar vergonyes del passat que anaven surant (estafes diverses, vida llibertina on hi ha qui hi ha posat també el president Lluís Companys i la seva segona esposa, Carme Ballester i, sobretot, la participació en la desaparició de part de l'or i platí d'una furgoneta del Banc d'Espanya retinguda per ell en un control) Rebertés —exmembre d'Estat Català i militant d'ERC— hauria confessat l'existència d'un complot catalanista per assassinar Companys i el govern català en plena guerra civil.
Tot començà en una reunió la nit del 21 al 22 de novembre de 1936 a la qual assistiren ell mateix, el president del Parlament, Joan Casanovas (que se sentia menystingut per Companys i Tarradellas) i el secretari general de l'independentista Estat Català, Joan Torres Picart, aquest darrer convocant de la reunió i ideòleg de l'operació politicomilitar.
Les actes dels interrogatoris (que ja va utilitzar Eduard Puigventós en el seu tan breu com documentadíssim Complot contra Companys, publicat per l'Institut d'Estudis Catalans fa poc més d'un any) demostren que els anarquistes ja tenien homes infiltrats en l'equip de Rebertés "per la seva conducta anòmala".
De les declaracions es dedueix que la reunió tenia per motiu la compra d'armes pels independentistes (per un valor de 10 milions de pessetes, confessen) que Casanovas, per contactes, podria aconseguir de França i que Rebertés entraria a Catalunya després de sucar un 20% (aquesta darrera xifra, segons Puigventós).
El destí dels tres va ser ben diferents: Casanovas i Torres acabarien misteriosament a França (el primer, escortat fins i tot per gent de Companys) i Rebertés, amb el mateix misteri, trobat mort a Martorell sense saber com i per qui va ser tret de la presó de Montjuïc.
Les sis hores de reunió de la Junta de Seguretat Interior per tractar el tema no van aclarir més que Aguadé li restà tota importància a l'afer i que els del PSUC foren els únics interessats en esbrinar. No en pogueren treure l'entrellat. Un misteri més de la cara sangonosa de la rereguarda catalana.
Vida i mort del 'Capità Collons'
Francesc Macià, escollit president de la Generalitat, buscava un cap per a la seva guàrdia personal. "L'home més valent, el de més collons, ja el teniu a la vostra escorta: Miquel Badia", li comentaren a l'Avi. Aquí naixia, fixa la llegenda, el sobrenom de Capità Collons per a aquest personatge l'assassinat del qual, avui fa 75 anys, significà d'alguna manera l'avantsala de la violència de la guerra civil a Catalunya i un cop molt dur per a l'independentisme català.
Badia, nascut el 10 de març de 1906 a Torregrossa (Alt Urgell), idolatrador de la seva mare, inseparable del seu germà gran Josep, abrandat i/o arrauxat, cos atlètic és, segons raona amb encert l'historiador Fermí Rubiralta al ben editat i il.lustrat Miquel Badia. Vida i mort d'un separatista (Duxelm / Fundació Irla) el paradigma dels saltataulells o pixatinters arribats a Barcelona des de la Catalunya interior i que, autoconsiderats com a certa aristocràcia obrera, es fan seu el discurs identitari per diferenciar-se de la immigració externa, per un general més revolucionari i anarquista.
El tarannà i la ideologia van fer la resta. Immediatament apuntat als escamots paramilitars d'Estat Català, seguidor incondicional de Macià de qui es penjà en sentir-lo en un míting al CADCI, Badia ja és detingut arran del Complot del Garraf, tragicòmic intent de regicidi en la figura d'Alfons XIII.
No va fer ús de la pistola que duia ni de la pastilla d'estricnina quan l'agafaren. Va haver de passar cinc anys de duríssima reclusió que va traduir-se en un major menyspreu per la vida. Potser aquesta actitud el va fer integrar-se a l'escorta de Macià i, a les estones lliures, a anar estructurant el sector jovenívol d'ERC, a base de culte al cos i formació paramilitar. Aquí es trobarà amb Josep Dencàs. Acció i teoria es donarien la mà i quan aquest el feren conseller de Sanitat, se'l portà de subsecretari, tot i que seguí amb la seva tasca a les JEREC.
Les topades amb els anarquistes de la FAI foren constants. Els excessos dels escamots dels joves lleons independentistes van anar in crescendo. La tasca culminà en la vaga de transports de l'abril de 1933 (promoguda bàsicament per la CNT) quan Badia i un grup dels seus la rebentaren conduint els vehicles.
La seva popularitat i la dels seus augmentà. Potser massa. Especialment després de la demostració del suposat Festival Atlètic a Montjuïc el 22 d'octubre del mateix any. Les joventuts desfilant uniformades van fer que, juntament amb les estomacades, els paral·lelismes amb el feixisme italià creixessin. Excessiu pes per a Macià, que va fer dissoldre (més de manera formal que no pas real) els escamots.
El tiquet Dencàs-Badia encarnà la vessant més independentista d'ERC, que arribà al seu zenit amb el primer de conseller de Governació i Badia com a cap de Servei d'Ordre Públic el 1934. Participar amb els seus policies en els tiroteigs i la persecució als anarquistes feren d'ell un heroi en molts sectors de la societat barcelonina més enllà de l'independentisme.
A la conselleria mateix, mentre, es reunien per preparar l'operació separatista del Sis d'Octubre. Com Macià l'abril de 1931, Companys no cregué en l'opció d'anar fins al final. Badia topà, amb el seu uniforme verd i signant tot el dia com a "general en cap de l'Exèrcit Nacional de Catalunya", amb les tropes a l'inici de la Via Laietana. Resistí gairebé 24 hores. Més mite.
El resultat: rancúnia envers Companys i exili (París,Colòmbia, Andorra) fins al febrer de 1936. El final, és sabut: tres bales acabaren amb ell (juntament amb el seu germà), a Muntaner, 38, a prop de casa. Foren quatre anarquistes de la FAI, del Sindicat de Transports. Però, i al darrere? Companys? (per omissió o negligència en negar-li el permís d'armes?; possible tema de gelosia per la seva dona Carme Ballester?); pel dossier que se suposava que tenia sobre el Sis d'Octubre? Les màfies del joc barceloní que li havien arribat a oferir 5.000 pessetes setmanals per mirar cap un altre lloc? El policia de la Generalitat que investigà el cas aparegué assassinat temps després.
C. G.
