(el 28 d'abril del 2008 en Jaume Renyer tornava a publicar al seu blog un article que havia vist per primera vegada la llum el 31 de gener del 1998 al diari El Punt. Avui, com ahir, els trets i les mentides contra els germans Badia són una constant que no pensem deixar passar sense resposta. En aquest article Jaume Renyer analitza el rellevant paper polític d'en Miquel Badia i desmonta les mentides i calúmnies que massa sovint hem de sentir o llegir).
El 31 de gener del 1998 vaig publicar aquest article al diari El Punt sobre Miquel Badia que avui reprodueixo en commemoració del setanta-dosè aniversari del seu assassinat a mans de pistolers de la FAI.
Víctor Alba ha escrit recentment un article sobre Miquel Badia, mancat de tota objectivitat, que recull la sèrie de falsedats que de forma interessada els enemics d'Estat Català llençaren contra l'organització més representativa de l'independentisme d'aleshores. Els tòpics reproduïts per l'historiografia preponderant des de la postguerra als nostres dies, pinten a Badia i als Escamots d'Estat Català com una colla de sanguinaris repressors dels cenetistes, uns covards a l'hora de l'acció contra l'Exèrcit espanyol, tant al 6 d'octubre com al 18 de juliol, uns racistes i una trepa de pro-feixistes amics de Mussolini. Una anàlisi crítica, de l'època i del personatge, permet arribar a altres conclusions.
Miquel Badia Capell, era fill de Torregrosa al Pla d'Urgell. Com molts joves de la terra ferma durant els anys vint que emigraven cap a Barcelona per treballar al comerç i la indústria, Miquel Badia entrà en contacte amb els cercles nacionalistes clandestins que s'oposaven a la Dictadura de Primo de Rivera. Endut pel seu corratge s'integrà a Bandera Negra, grup separatista clandestí que intentà atemptar contra Alfons XIII als túnels del Garraf el maig del 1925. Detingut, torturat i empresonat fins al 1930, era considerat un heroi. L'abril del 1931 quan Estat Català s'integrà a ERC, fou escollit cap de les Joventuts-Estat Català. A començaments del 1932 fou nomenat secretari del Conseller de Sanitat, Josep Dencàs, l'únic membre del govern Macià provinent d'Estat Català. Quan al desembre del 1933 Dencàs es nomenat conseller de Governació, Miquel Badia ocupa la secretaria general d'Ordre Públic. Des del seu càrrec Badia mobilitza els militants de les JERC-Estat Català en casos de necessitat en suport del govern català, com succeí durant la vaga de transports de novembre del 1933 convocada per la CNT. Badia representava una línia política que entenia com un deure el suport del moviment nacionalista al poder institucional català, enfrontat d'una banda amb el govern de Madrid i de l'altra a l'estratègia insurrecional de la CNT. Badia incorporà molts dels seus col.laboradors de les JERC-EV a llocs de comandament de la Comissaria d'Ordre Públic i concebia els Escamots com a forces voluntàries preparades per a una lluita que es previa imminent.
Després de la mort de Macià, Dencàs i Companys, polaritzaren la lluita interna a ERC entre els independentistes partidaris d'alçar la Generalitat contra el poder espanyol i els republicans autonomistes partidaris d'alçar la Generalitat contra el poder espanyol i els republicans autonosmies que cercaven la conciliació amb el govern de Madrid. Quan la CEDA guanyà les eleccions, la política de la negociació entrà en via morta i foren els sectors menys nacionalistes encapçalats per Lluhí i Vallescà, que ja feia temps menaven una campanya de desprestigi contra els d'Estat Català des de les pàgines de «L'Opinió», acusant-los «d'aprenents de nazis», els qui buscaren un acostament al PSOE i les seves maniobres contra el govern de dretes de Madrid. Mentre aquests sectors l'estiu del 1934 es dedicaven a la demagògia, bloquejaren l'estratègia de Dencàs negant-li els fons necessaris per a la compra d'armes.
Després de la mort de Macià, Dencàs i Companys, polaritzaren la lluita interna a ERC entre els independentistes partidaris d'alçar la Generalitat contra el poder espanyol i els republicans autonomistes partidaris d'alçar la Generalitat contra el poder espanyol i els republicans autonosmies que cercaven la conciliació amb el govern de Madrid. Quan la CEDA guanyà les eleccions, la política de la negociació entrà en via morta i foren els sectors menys nacionalistes encapçalats per Lluhí i Vallescà, que ja feia temps menaven una campanya de desprestigi contra els d'Estat Català des de les pàgines de «L'Opinió», acusant-los «d'aprenents de nazis», els qui buscaren un acostament al PSOE i les seves maniobres contra el govern de dretes de Madrid. Mentre aquests sectors l'estiu del 1934 es dedicaven a la demagògia, bloquejaren l'estratègia de Dencàs negant-li els fons necessaris per a la compra d'armes.
Es en aquests context que Badia fou destituït del seu càrrec el setembre del 1934, arran d'un incident amb motiu del procés a Josep M. Xammar, un dirigent del Partit Nacionalista Català, quan retingué unes hores el fiscal del cas, per impedir d`expressar-se en català els acusats durant els judicis. Cessat del lloc de comandament que ocupava, Badia no tingué un paper decisiu en la preparació del 6 d'octubre. Però un cop desencadenats els aconteixements hi participà activament, dirigint l'últim nucli de resistència que continuà disparant des de la teulada del número 21 de la via Laietana fins ben entrada la nit. Els d'Estat Català no en foren els promotors però si en resultaren els perdedors del 6 d'octubre, ja que atribuint-los-hi el fracàs de l'intent és desqualificava la seva estratègia i s'els bandejà d'ERC. Miquel Badia s'exilià, primer a França i despres a Colòmbia, protegit pels companys maçons, com succeí amb molts d'altres patriotes. Retornat a Catalunya després de la victòria del Front d'Esquerres encapçalada la reconstrucció d'Estat Català com a partit desvinculat d'ERC. El 28 d'abril del 1936 es assassinat junt amb els seu germà per un escamot de la FAI.
Aquesta acció cal emmarcar-la en l'enfrontament dels llibertaris contra el govern català que arrenca ja de l'abril del 1931, quan la CNT amenaça amb la «insurecció armada dels treballadors cenetistes, qualsevol forma de separatisme polític i molt especialment el separatisme català». És significatiu recordar com un representant de la CNT es dirigí per ràdio des de la Capitania General després del 6 d'octubre ordenant la represa del treball. Liquidant Miquel Badia, la FAI pretenia evitar la reconstrucció d'un nou Estat Català refet com a partit el maig del 1936, integrat preferentment per joves obres i menestrals com a reconeixia Maurín, capaç de disputar el domini del carrer a una CNT envalentonada fins al punt que els suspectes de l'assasinat, tots del sindicat del transport de la CNT, foren alliberats a les poques hores de ser detinguts i les diligències arxivades enmig d'un clima d'impunitat generalitzada. Només el periodista Josep M. Planes des de «La Publicitat» i Tísner des de «La Rambla» aportaren dades concretes dels fets i dels participants. Aquest fou possiblement el motiu de l'assasinat d'en Planes pocs dies després del 18 de juliol.
Arribada la revolta feixista els militants d'Estat Català lluitaren al carrer patint quaranta-tres baixes a Barcelona, i tot i organitzar la seva pròpia columna de milicians, la CNT vetà la seva presència al Comitè de Milícies Anti-feixistes. Gràcies a l'abundant armament confiscat pels milicians d'Estat Català a la caserna d'artilleria de Sant Andreu, els cenetistes desistirien d'assaltar la seva seu a la Gran Via i hagueren de veure com molts ciutadans protegits pels independentistes escapaven a la seva persecució. Que el destí d'alguns dels fugitius, com el mateix Dencàs, fos un vaixell italià no els converteix automàticament en amics de Mussolini.
Estat Català es mantingué en lluita contra els franquistes havent de suportar la persecució de la CNT en els primer mesos de la guerra i dels comunistes pro-soviètic després. Enmig de tantes adversitats el paper d'Estat Català es va anar eclipsant progressivament, sobretot a partir de la fallida del complot del novembre del 1936 quan els independentistes perden la condició de força política autònoma i esdevenen satèl.lits d'ERC. Els enemics de l'independentisme català denigraren i infravaloraren el paper d'Estat Català en aquells anys i combateren a trets i amb mentides els seus homes més significats, com Miquel Badia. Víctor Alba amb el seu testimoni parcial es fa còmplice d'aquesta persecució oblidant, en aquest cas el seu anàlisi crític tant encertat quan es tracta de denunciar l'intervenció estalinista en la política catalana.
