Ja tenim la nostra Loteria de Nadal a la venda

Si voleu adquirir butlletes, només heu d'acostar-vos a MILITÀRIA, Bruc 87 o a DISCOS REVOLVER, C/ Tallers 13 BCN

Sang a la rereguarda

Article de Carles Geli, publicat el 28 d'abril de 2011 a El País

Confidencial. Des de fa temps, i a partir de la presa de possessió d'en Dionís Eroles com a Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic, s'ha establert en aquella una presó particular, la qual funciona clandestinament (...) Els agents nomenats per l'Eroles són els que constitueixen el seu rondí i efectuen diverses detencions que ingressen en el Departament esmentat sense que consti cap circumstància d'aquestes (...) Els són exigides quantitats per a posar-los en llibertat, que oscil·len entre cinc mil i set mil pessetes com a mínim, acusant-los que formen part de la quinta columna i, un cop cobrada la quantitat (...) són entregats els detinguts a les Patrulles de Control perquè els facin desaparèixer i mai sigui possible saber que els han estat exigides aquestes quantitats". Els anarquistes acusen Tarradellas de demorar les penes de mort del Tribunal Popular "Investiguemos a las patrullas cuya honradez revolucionaria deja que desear" (Asens, CNT) Van haver de prohibir els segells secs perquè a les patrulles tothom en tenia un Tomàs Fàbregas, d'Acció Catalana, acabarà tapant els abusos de La Faterella Les actes mostren que el conseller d'Interior minimitzà el complot contra Companys. Els tripijocs del comissari Rebertés, espiat pels anarquistes, el feren confessar.

Vigilant els excessos del vigilant. És un fragment d'un informe d'acusació contra el càrrec anarquista de la FAI enviat a la Conselleria de Seguretat Interior l'1 de març de 1937, un dels documents que, conjuntament amb les actes del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes (CCMA), les de les temibles Patrulles de Control i les de la Junta de Seguretat Interior, perfilen amb claredat com estava el pati del darrere de Catalunya durant la guerra civil. Està tot aplegat a Ordre Públic i violència a Catalunya (1936-1937), editat per Dau, punta de l'iceberg d'un fenomen editorial que en molt poc temps ha donat una mirada antitètica (El preu de la traïció, de Miquel Mir, a Pòrtic) i un seriot i anglosaxó compendi (L'holocaust espanyol, de Paul Preston, a Base; Debate, en castellà). Violència en temps convulsos que es venia mastegant ja des d'uns mesos abans de la guerra, també a Catalunya, i que podria resumir l'impactant i amb prou feines encara ara aclarit assassinat dels germans Josep i Miquel Badia, fet del qual avui es compleixen 75 anys, una efemèride que ha donat peu a Miquel Badia, vida i mort d'un líder separatista, de l'historiador Fermí Rubiralta (Duxelm-Fundació Irla).

La violència a la rebotiga republicana catalana és evident. Però ho diu Preston i ho reforça encara més el també historiador Josep Lluís Martín Ramos en el pròleg d'Ordre públic...: els esforços de la Generalitat per aturar-ho van ser notables. Del juliol de 1936 al febrer de 1939, en números rodons hi va haver a Catalunya 8.400 víctimes mortals fruit de la repressió, de les quals unes 400 foren resultat d'un consell de guerra o similar; el 95% restant ho van ser per actuacions individuals, de comitès o patrulles de control; és a dir, violència no institucional. Tot i així, el 60% es va produir fins al setembre de 1936, i el 80%, en els primers cinc mesos de guerra.

Els papers en donen fe. Josep Tarradellas (gairebé obsedit entre 1936 i 1937 per retirar totes les armes de rereguarda) és atacat en una reunió de la Junta de Seguretat Interior per l'anarquista Aureli Fernández, secretari general de la Junta, perquè segons ell "demora les execucions de penes de mort decretades pel Tribunal Popular". Artemi Aguadé, conseller de Seguretat Interior, se les té amb els anarquistes per voler tancar ja al desembre de 1936 la terrible txeca de Sant Elies de Barcelona, espai de detenció central de les Patrulles de Control. Eroles mostrarà la seva perillosa sorpresa per les limitacions que només un mes després pateixen les Patrulles per fer registres i detencions sense l'autorització de la Generalitat. I Tarradellas, un altre cop, demana el 25 de març de 1937 que tots els detinguts a Sant Elies siguin traslladats sense excusa a la comissaria general d'ordre públic.

El que passava és que el Comité Central de les Milícies Antifeixistes tenia el lideratge però no l'autoritat, especialment sobre les Patrulles de Control. D'ordre i legalitat, n'intenten posar. Per exemple, criden a Albert Bayo perquè doni explicacions pel desastre militar a Mallorca i la decisió de tirar l'armament al mar en la vergonyant retirada. El capità d'aviació i cap de les columnes milicianes en l'operació arriba a negar fins i tot que tingués part del material que es diu que llençà, però li ensenyen els justificants de tramesa. Queda retratat.

També s'exigeix que els milicians deixin d'anar a menjar de franc a hotels i restaurants (reservat per aturats o gent que no cobrava feines per la comunitat), que els companys morts siguin enterrats al front (i evitar així homenatges estranys a la rereguarda), recorda que han de passar revisió mèdica obligatòria abans d'anar a combat i que està prohibit fer recaptes i festivals per milicians sense la seva autorització perquè els diners mai arriben a destí. No sembla, per actes posteriors, que se'n vagin sortint.

La paperassa de les Patrulles de Control és més esfereïdora. La mena de policia revolucionària estava formada per uns 700 patrullers (aviat, el novembre de 1936, es demana passar-los a 1.500), dels quals 325 eren de la CNT; 180, d'Esquerra Republicana de Catalunya i d'Acció Catalana Republicana; 145, de la gent de la UGT-PSUC i 45, pel POUM. Hi havia 11 delegacions, de 60 a 90 patrullers, dividides per partits i per barris de la ciutat. Tots amb centre de detenció propi...

Com deurien anar les coses perquè Josep Asens, Cap de Serveis de les mateixes patrulles i membre de la CNT, demanés a finals de novembre de 1936 investigar certes patrulles "cuya honradez revolucionaria deja mucho que desear". I és que, per exemple, es constata que s'aprofita qualsevol excusa o descuit per treure a passejar gent de les txeques, en particular de la de Sant Elies, detinguts que, òbviament, no tornen. L'episodi (gener del 37) obre un seguit d'acusacions creuades d'homes i dones passejats o alliberats sense coneixement dels altres responsables i practicat per gairebé tots. O l'afusellament de detinguts a la Secció Sèptima (25 març de 1937). Total, que des de llavors, es decideix imprimir unes fitxes on s'haurà d'apuntar l'entrada i sortida del detingut. I també uns talonaris de rebuts amb còpies triples perquè els diners i objectes de valor incautats desapareixen de les caixes particulars de les seccions, que mai s'acaben d'unificar.

Tancar les presons clandestines "no se considera interesante discutirlo por el momento" (6 gener de 1937) i sí en canvi sol·licitar als Ferrocarrils de la Generalitat la circulació gratuïtat per a les patrulles. Però com que alguns disbarats són excessius, com ara que els membres de la UGT deixen les patrulles però no tornen ni els carnets ni les armes ni els uniformes, o que es doni sovint l'abandonament de la guàrdia de presos al castell de Montjuïc, s'acaba per prohibir que els membres de les patrulles "frecuenten la cantina del castillo", se'ls obliga que portin posat l'uniforme (sorprenentment, segona font de despeses més grossa de les patrulles, després de la reparació de vehicles) i es decideixi expulsar del cos qui no tingui carnet del partit o sindicat abans del 18 de juliol de 1936. Es coneix que hi deuria haver massa nouvingut aprofitat. També es prohibeix l'ús de segells per donar validesa a ordres (especialment de trasllats de gent) perquè resultà que d'"estampillas" tothom en tenia una a la butxaca.

Un dels grans focus de tensió és els problemes que hi ha de control a les comarques, sacsejades per col·lectivitzacions violentes. I el control de les zones fronteres, l'altra ferida sagnant. Ambdós casos tenen el denominador comú de l'actitud ronsa d'Eroles, que, quan era interrogat sobre aquests temes a la Junta de Seguretat Interior, respon sempre que la creació de les patrulles de comarques estava "en estudi" i que mentre els municipis podrien demanar ajut a les patrulles de Barcelona.

Hauria estat com cridar el llop. El cas més sagnant és el dels Fets de La Fatarella, amb 23 morts i 13 desapareguts del poble per l'acció de Patrulles de Control de Barcelona i l'Hospitalet. Queda aquí l'ombra, segons els informes, de l'actitud de Tomàs Fàbregas, home d'Acció Catalana, en principi enllaç entre les Patrulles de Control i el mateix CCMA i també membre de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya, que acabarà seduït per les mateixes patrulles, de les quals taparà els abusos com els de La Faterella, on va ser present. El conseller Aguadé haurà de reconèixer que no en sabia res, de l'excursió a La Fatarella i que, per descomptat, no n'havia donat cap ordre.

Els testimonis de pobles fronterers fan, sincerament, angúnia. La major part, protagonitzades quan són a tocar de França per la gent d'El Cojo de Màlaga: incomunicats per telèfon i assaltats per suposades patrulles de fins a un centenar de persones (Bellver de Cerdanya); censura postal i robatori d'animals o productes agraris (250 caps de bestiar i 600.000 kilos d'oli a Lleida i Les Borges Blanques, respectivament); assassinat de l'alcalde en intentar evitar que s'emportessin un veí (Maçanet de Cabrenys); requisaments injustificats... per no parlar de maletes amb diners i joies que passen directament a França sense problemes a la duana controlada per la CNT o iots desembarcant amb tota impunitat a Portbou armes que van a parar directament a les Patrulles de Control.

També es reculen en aquestes actes (totes sortides de l'Arxiu Tarradellas, a Poblet) hi ha episodis de carrabiners corruptes, i d'accions injustificades de la mateixa Guàrdia d'Assalt (setena companyia, en particular) a Barcelona i a l'entorn immediat dels Fets de Maig. I, és clar, l'assumpte ben brut i fosc en el qual es veié implicat Andreu Rebertés, comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat i que ha passat a la història com l'Afer Rebertés.

Per fer-se tapar vergonyes del passat que anaven surant (estafes diverses, vida llibertina on hi ha qui hi ha posat també el president Lluís Companys i la seva segona esposa, Carme Ballester i, sobretot, la participació en la desaparició de part de l'or i platí d'una furgoneta del Banc d'Espanya retinguda per ell en un control) Rebertés —exmembre d'Estat Català i militant d'ERC— hauria confessat l'existència d'un complot catalanista per assassinar Companys i el govern català en plena guerra civil.

Tot començà en una reunió la nit del 21 al 22 de novembre de 1936 a la qual assistiren ell mateix, el president del Parlament, Joan Casanovas (que se sentia menystingut per Companys i Tarradellas) i el secretari general de l'independentista Estat Català, Joan Torres Picart, aquest darrer convocant de la reunió i ideòleg de l'operació politicomilitar.

Les actes dels interrogatoris (que ja va utilitzar Eduard Puigventós en el seu tan breu com documentadíssim Complot contra Companys, publicat per l'Institut d'Estudis Catalans fa poc més d'un any) demostren que els anarquistes ja tenien homes infiltrats en l'equip de Rebertés "per la seva conducta anòmala".

De les declaracions es dedueix que la reunió tenia per motiu la compra d'armes pels independentistes (per un valor de 10 milions de pessetes, confessen) que Casanovas, per contactes, podria aconseguir de França i que Rebertés entraria a Catalunya després de sucar un 20% (aquesta darrera xifra, segons Puigventós).

El destí dels tres va ser ben diferents: Casanovas i Torres acabarien misteriosament a França (el primer, escortat fins i tot per gent de Companys) i Rebertés, amb el mateix misteri, trobat mort a Martorell sense saber com i per qui va ser tret de la presó de Montjuïc.

Les sis hores de reunió de la Junta de Seguretat Interior per tractar el tema no van aclarir més que Aguadé li restà tota importància a l'afer i que els del PSUC foren els únics interessats en esbrinar. No en pogueren treure l'entrellat. Un misteri més de la cara sangonosa de la rereguarda catalana.

Vida i mort del 'Capità Collons'

Francesc Macià, escollit president de la Generalitat, buscava un cap per a la seva guàrdia personal. "L'home més valent, el de més collons, ja el teniu a la vostra escorta: Miquel Badia", li comentaren a l'Avi. Aquí naixia, fixa la llegenda, el sobrenom de Capità Collons per a aquest personatge l'assassinat del qual, avui fa 75 anys, significà d'alguna manera l'avantsala de la violència de la guerra civil a Catalunya i un cop molt dur per a l'independentisme català.

Badia, nascut el 10 de març de 1906 a Torregrossa (Alt Urgell), idolatrador de la seva mare, inseparable del seu germà gran Josep, abrandat i/o arrauxat, cos atlètic és, segons raona amb encert l'historiador Fermí Rubiralta al ben editat i il.lustrat Miquel Badia. Vida i mort d'un separatista (Duxelm / Fundació Irla) el paradigma dels saltataulells o pixatinters arribats a Barcelona des de la Catalunya interior i que, autoconsiderats com a certa aristocràcia obrera, es fan seu el discurs identitari per diferenciar-se de la immigració externa, per un general més revolucionari i anarquista.

El tarannà i la ideologia van fer la resta. Immediatament apuntat als escamots paramilitars d'Estat Català, seguidor incondicional de Macià de qui es penjà en sentir-lo en un míting al CADCI, Badia ja és detingut arran del Complot del Garraf, tragicòmic intent de regicidi en la figura d'Alfons XIII.

No va fer ús de la pistola que duia ni de la pastilla d'estricnina quan l'agafaren. Va haver de passar cinc anys de duríssima reclusió que va traduir-se en un major menyspreu per la vida. Potser aquesta actitud el va fer integrar-se a l'escorta de Macià i, a les estones lliures, a anar estructurant el sector jovenívol d'ERC, a base de culte al cos i formació paramilitar. Aquí es trobarà amb Josep Dencàs. Acció i teoria es donarien la mà i quan aquest el feren conseller de Sanitat, se'l portà de subsecretari, tot i que seguí amb la seva tasca a les JEREC.

Les topades amb els anarquistes de la FAI foren constants. Els excessos dels escamots dels joves lleons independentistes van anar in crescendo. La tasca culminà en la vaga de transports de l'abril de 1933 (promoguda bàsicament per la CNT) quan Badia i un grup dels seus la rebentaren conduint els vehicles.

La seva popularitat i la dels seus augmentà. Potser massa. Especialment després de la demostració del suposat Festival Atlètic a Montjuïc el 22 d'octubre del mateix any. Les joventuts desfilant uniformades van fer que, juntament amb les estomacades, els paral·lelismes amb el feixisme italià creixessin. Excessiu pes per a Macià, que va fer dissoldre (més de manera formal que no pas real) els escamots.

El tiquet Dencàs-Badia encarnà la vessant més independentista d'ERC, que arribà al seu zenit amb el primer de conseller de Governació i Badia com a cap de Servei d'Ordre Públic el 1934. Participar amb els seus policies en els tiroteigs i la persecució als anarquistes feren d'ell un heroi en molts sectors de la societat barcelonina més enllà de l'independentisme.

A la conselleria mateix, mentre, es reunien per preparar l'operació separatista del Sis d'Octubre. Com Macià l'abril de 1931, Companys no cregué en l'opció d'anar fins al final. Badia topà, amb el seu uniforme verd i signant tot el dia com a "general en cap de l'Exèrcit Nacional de Catalunya", amb les tropes a l'inici de la Via Laietana. Resistí gairebé 24 hores. Més mite.

El resultat: rancúnia envers Companys i exili (París,Colòmbia, Andorra) fins al febrer de 1936. El final, és sabut: tres bales acabaren amb ell (juntament amb el seu germà), a Muntaner, 38, a prop de casa. Foren quatre anarquistes de la FAI, del Sindicat de Transports. Però, i al darrere? Companys? (per omissió o negligència en negar-li el permís d'armes?; possible tema de gelosia per la seva dona Carme Ballester?); pel dossier que se suposava que tenia sobre el Sis d'Octubre? Les màfies del joc barceloní que li havien arribat a oferir 5.000 pessetes setmanals per mirar cap un altre lloc? El policia de la Generalitat que investigà el cas aparegué assassinat temps després.

C. G.

En defensa de Miquel Badia

(article de l'historiador Fermí Rubiralta, AVUI 7 de juny del 2011)

Com a autor del treball d'investigació Miquel Badia. Vida i mort d'un líder separatista, publicat recentment, voldria expressar la meva discrepància amb l'article d'Agustí Colomines Sobre l'homenatge als germans Badia. La coincidència enguany del 75è aniversari del seu assassinat ha contribuït a posar d'actualitat de nou la controvertida figura de Miquel Badia. I amb ell, a més dels actes d'homenatge, lícitament criticables, han tornat a aparèixer desqualificacions apriorístiques interessades que ja en el passat han portat, com deia Enric Ucelay, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el 22 d'octubre de 1933 que a l'acte fundacional de Falange a Madrid el cap de setmana següent.

És probable que diverses accions dels escamots de les JEREC i algunes de les actuacions de Miquel Badia el 1934 com a cap de l'ordre públic de la Generalitat, foren, des d'un punt de vista ètic, execrables i condemnables. Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, situar el personatge a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del nostre treball seria que no es pot considerar Badia com el líder d'un moviment feixista a la catalana.

És indubtable que en el seu modus operandi hi trobem aspectes coincidents amb alguns trets dels moviments feixistes de l'època. Però, com Colomines sap molt bé, totes aquestes expressions són presents també a d'altres moviments del moment. La presència d'una faramalla militarista n'és una, d'aquestes expressions. Però, a diferència, per exemple, de les joventuts socialistes unificades, el vestuari dels escamots no incorporava cap corretjam, com assegura Colomines i com també apareix al dibuix adjunt que distorsiona el seu vertader uniforme, prenent com a model el de les SA.

Sorprèn que un historiador com Agustí Colomines compari l'actuació dels germans Badia amb les patrulles de control i els titlli de “colla d'assassins”. L'actuació dels escamots no arribà mai, a diferència de les patrulles de control, a provocar cap mort. Si s'utilitza aquesta greu acusació per referir-se a accions de la policia catalana comandada per Badia, sota les ordres del conseller Dencàs –a qui, per cert, el llibre de Rabassa, per ell tutoritzat, defineix com “demòcrata convençut” (pág. 73)– Colomines no pot desconèixer que la violència emprada s'exercia des de la legalitat i la defensa de les institucions i que no s'acostuma a acusar de formar una “colla d'assassins” el cap de policia d'un país on impera l'estat de dret, com era la realitat –Colomines estarà d'acord amb mi– de la Catalunya de l'any 1934.

A més que, com conclou el catedràtic Balcells, les formacions del moviment obrer “no els veien com a elements portadors del feixisme, que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme”, Colomines no pot desconèixer, entre molts altres arguments més, que la pràctica totalitat de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme durant la guerra civil, sinó, més enllà, des de les files del FNC.

I sorprèn també que un historiador de la categoria de Colomines barregi com una mateixa organització formacions que a l'arribada de República, tot i mantenir durant uns mesos la sigla d'EC, desenvoluparen estratègies separatistes diferenciades: les joventuts dels Badia, dins l'ERC; i des d'un antimacianisme coincident, el PCP, de Compte; NS!, de Cardona, i el PNC, del qual, per cert, parlar d'“estètica feixistitzant”, tirant endavant una decidida aposta per la participació electoral, sembla una interpretació poc assenyada. “Per no caure –com diu Colomines– a les mans dels ignorants exaltats”, hi estic plenament d'acord quan ens alerta que “hi ha historiadors que es dediquen a justificar el present amb arguments històrics que no porten enlloc perquè són falsos”.

Trets i mentides contra Miquel Badia (article d'en Jaume Renyer, 1998)

(el 28 d'abril del 2008 en Jaume Renyer tornava a publicar al seu blog un article que havia vist per primera vegada la llum el 31 de gener del 1998 al diari El Punt. Avui, com ahir, els trets i les mentides contra els germans Badia són una constant que no pensem deixar passar sense resposta. En aquest article Jaume Renyer analitza el rellevant paper polític d'en Miquel Badia i desmonta les mentides i calúmnies que massa sovint hem de sentir o llegir).

El 31 de gener del 1998 vaig publicar aquest article al diari El Punt sobre Miquel Badia que avui reprodueixo en commemoració del setanta-dosè aniversari del seu assassinat a mans de pistolers de la FAI.

Víctor Alba ha escrit recentment un article sobre Miquel Badia, mancat de tota objectivitat, que recull la sèrie de falsedats que de forma interessada els enemics d'Estat Català llençaren contra l'organització més representativa de l'independentisme d'aleshores. Els tòpics reproduïts per l'historiografia preponderant des de la postguerra als nostres dies, pinten a Badia i als Escamots d'Estat Català com una colla de sanguinaris repressors dels cenetistes, uns covards a l'hora de l'acció contra l'Exèrcit espanyol, tant al 6 d'octubre com al 18 de juliol, uns racistes i una trepa de pro-feixistes amics de Mussolini. Una anàlisi crítica, de l'època i del personatge, permet arribar a altres conclusions.

Miquel Badia Capell, era fill de Torregrosa al Pla d'Urgell. Com molts joves de la terra ferma durant els anys vint que emigraven cap a Barcelona per treballar al comerç i la indústria, Miquel Badia entrà en contacte amb els cercles nacionalistes clandestins que s'oposaven a la Dictadura de Primo de Rivera. Endut pel seu corratge s'integrà a Bandera Negra, grup separatista clandestí que intentà atemptar contra Alfons XIII als túnels del Garraf el maig del 1925. Detingut, torturat i empresonat fins al 1930, era considerat un heroi. L'abril del 1931 quan Estat Català s'integrà a ERC, fou escollit cap de les Joventuts-Estat Català. A començaments del 1932 fou nomenat secretari del Conseller de Sanitat, Josep Dencàs, l'únic membre del govern Macià provinent d'Estat Català. Quan al desembre del 1933 Dencàs es nomenat conseller de Governació, Miquel Badia ocupa la secretaria general d'Ordre Públic. Des del seu càrrec Badia mobilitza els militants de les JERC-Estat Català en casos de necessitat en suport del govern català, com succeí durant la vaga de transports de novembre del 1933 convocada per la CNT. Badia representava una línia política que entenia com un deure el suport del moviment nacionalista al poder institucional català, enfrontat d'una banda amb el govern de Madrid i de l'altra a l'estratègia insurrecional de la CNT. Badia incorporà molts dels seus col.laboradors de les JERC-EV a llocs de comandament de la Comissaria d'Ordre Públic i concebia els Escamots com a forces voluntàries preparades per a una lluita que es previa imminent.

Després de la mort de Macià, Dencàs i Companys, polaritzaren la lluita interna a ERC entre els independentistes partidaris d'alçar la Generalitat contra el poder espanyol i els republicans autonomistes partidaris d'alçar la Generalitat contra el poder espanyol i els republicans autonosmies que cercaven la conciliació amb el govern de Madrid. Quan la CEDA guanyà les eleccions, la política de la negociació entrà en via morta i foren els sectors menys nacionalistes encapçalats per Lluhí i Vallescà, que ja feia temps menaven una campanya de desprestigi contra els d'Estat Català des de les pàgines de «L'Opinió», acusant-los «d'aprenents de nazis», els qui buscaren un acostament al PSOE i les seves maniobres contra el govern de dretes de Madrid. Mentre aquests sectors l'estiu del 1934 es dedicaven a la demagògia, bloquejaren l'estratègia de Dencàs negant-li els fons necessaris per a la compra d'armes.

Es en aquests context que Badia fou destituït del seu càrrec el setembre del 1934, arran d'un incident amb motiu del procés a Josep M. Xammar, un dirigent del Partit Nacionalista Català, quan retingué unes hores el fiscal del cas, per impedir d`expressar-se en català els acusats durant els judicis. Cessat del lloc de comandament que ocupava, Badia no tingué un paper decisiu en la preparació del 6 d'octubre. Però un cop desencadenats els aconteixements hi participà activament, dirigint l'últim nucli de resistència que continuà disparant des de la teulada del número 21 de la via Laietana fins ben entrada la nit. Els d'Estat Català no en foren els promotors però si en resultaren els perdedors del 6 d'octubre, ja que atribuint-los-hi el fracàs de l'intent és desqualificava la seva estratègia i s'els bandejà d'ERC. Miquel Badia s'exilià, primer a França i despres a Colòmbia, protegit pels companys maçons, com succeí amb molts d'altres patriotes. Retornat a Catalunya després de la victòria del Front d'Esquerres encapçalada la reconstrucció d'Estat Català com a partit desvinculat d'ERC. El 28 d'abril del 1936 es assassinat junt amb els seu germà per un escamot de la FAI.

Aquesta acció cal emmarcar-la en l'enfrontament dels llibertaris contra el govern català que arrenca ja de l'abril del 1931, quan la CNT amenaça amb la «insurecció armada dels treballadors cenetistes, qualsevol forma de separatisme polític i molt especialment el separatisme català». És significatiu recordar com un representant de la CNT es dirigí per ràdio des de la Capitania General després del 6 d'octubre ordenant la represa del treball. Liquidant Miquel Badia, la FAI pretenia evitar la reconstrucció d'un nou Estat Català refet com a partit el maig del 1936, integrat preferentment per joves obres i menestrals com a reconeixia Maurín, capaç de disputar el domini del carrer a una CNT envalentonada fins al punt que els suspectes de l'assasinat, tots del sindicat del transport de la CNT, foren alliberats a les poques hores de ser detinguts i les diligències arxivades enmig d'un clima d'impunitat generalitzada. Només el periodista Josep M. Planes des de «La Publicitat» i Tísner des de «La Rambla» aportaren dades concretes dels fets i dels participants. Aquest fou possiblement el motiu de l'assasinat d'en Planes pocs dies després del 18 de juliol.

Arribada la revolta feixista els militants d'Estat Català lluitaren al carrer patint quaranta-tres baixes a Barcelona, i tot i organitzar la seva pròpia columna de milicians, la CNT vetà la seva presència al Comitè de Milícies Anti-feixistes. Gràcies a l'abundant armament confiscat pels milicians d'Estat Català a la caserna d'artilleria de Sant Andreu, els cenetistes desistirien d'assaltar la seva seu a la Gran Via i hagueren de veure com molts ciutadans protegits pels independentistes escapaven a la seva persecució. Que el destí d'alguns dels fugitius, com el mateix Dencàs, fos un vaixell italià no els converteix automàticament en amics de Mussolini.

Estat Català es mantingué en lluita contra els franquistes havent de suportar la persecució de la CNT en els primer mesos de la guerra i dels comunistes pro-soviètic després. Enmig de tantes adversitats el paper d'Estat Català es va anar eclipsant progressivament, sobretot a partir de la fallida del complot del novembre del 1936 quan els independentistes perden la condició de força política autònoma i esdevenen satèl.lits d'ERC. Els enemics de l'independentisme català denigraren i infravaloraren el paper d'Estat Català en aquells anys i combateren a trets i amb mentides els seus homes més significats, com Miquel Badia. Víctor Alba amb el seu testimoni parcial es fa còmplice d'aquesta persecució oblidant, en aquest cas el seu anàlisi crític tant encertat quan es tracta de denunciar l'intervenció estalinista en la política catalana.

Manifest en favor d’un carrer o plaça per als germans Badia a Barcelona i a Torregrossa

Avui fa 75 anys, el dia 28 d’abril del 1936, els germans Miquel i Josep Badia queien assassinats a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació.

Nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora, tots dos es van significar en la defensa nacional de Catalunya i van caracteritzar-se per un comportament valent i coratjós en tot moment, allunyat del tacticisme polític i de la por a les represàlies.

De fet, Miquel Badia encarna com pocs patriotes l’amor a la pàtria i la voluntat decidida de lliurar-ho tot en defensa de la llibertat de Catalunya. A causa d’aquestes conviccions va patir presó i exili, i va ser difamat de manera infatigable abans i després de la seva mort. Fidel servidor del president Francesc Macià, va ocupar diversos càrrecs al govern de la Generalitat i a les organitzacions nacionalistes del primer terç del segle XX. Des de la Comissaria General d’Ordre Públic va perseguir el pistolerisme i la violencia sectària de manera implacable, fet que el va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista.

En un comportament radicalment oposat al seu, els seus assassins van cometre el seu vil crim a traïció, coneixedors que les autoritats havien retirat la pistola a Miquel Badia, fent impossible que aquest es pogués defensar.

Josep Badia va ser assassinat pel sol fet d’acompanyar el seu germà. No era un objectiu de l’escamot homicida, però també va rebre un tret letal quan va intentar, fraternalment i heroica, socórrer el seu germà.

Tots dos van ser enterrats en una acte de patriotisme civil multitudinari i els actes de record i homenatge es van multiplicar arreu del país. Per exemple, l’actual plaça Francesc Macià de la ciutat de Barcelona va ser batejada amb el seu nom fins que, ja sota el règim d’ocupació franquista, va passar a dir-se plaça Calvo Sotelo.

És hora que els germans Badia rebin l’homenatge que es mereixen. És hora que les ciutats, viles i pobles del nostre país comencin a dedicar carrers i places als nostres herois nacionals, tal com es fa a la resta de països seriosos del món. És hora que els germans Miquel i Josep Badia tinguin un carrer o una plaça a la ciutat de Barcelona, on van morir, i també a la localitat de Torregrossa, on van néixer. També és hora que una placa digna recordi el lloc on van ser assassinats a traïció.

Un país que no recorda la seva història acaba perdent la identitat.

Barcelona, 28 d’abril del 2011

Miquel Badia: Vida i mort d'un líder separatista (ressenya de n'Agustí Barrera del llibre d'en F. Rubiralta)

El llibre, amb un total de 257 pàgines, ha estat editat conjuntament per l’editorial Duxelm i la Fundació Josep Irla el març de 2011. N’és autor en Fermí Rubiralta, que a hores d’ara ha esdevingut l’historiador de l’independentisme català, i val a dir que amb un total encert, tant per la seva rigorosa metodologia de treball, com pel coneixement que té de la matèria després d’haver publicat uns 5 llibres sobre el tema i nombrosos articles. Un d’aquests llibres, especialment interessant: El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán i vasco, editorial Gakoa 1977, és una anàlisi comparativa de l’evolució dels tres independentismes. 

El llibre està dividit en una presentació de JM Solé i Sabaté, una introducció de l’autor, 4 capítols, unes conclusions i dos annexos, el primer format per unes memòries inacabades, on explica les raons de la seva entrada en el món del  separatisme i les penalitats dels 5 anys de presó, la redacció s’atura el 2 de febrer del 1936; el segon es un recull de 5 cartes  4 de les quals  enviades a l’amic Pere Ferrer i l’altra a la família, un glossari de sigles, la documentació, la bibliografia i un índex onomàstic clouen el text. Cal remarcar l’extraordinària qualitat de les il·lustracions, gairebé totes inèdites, i la seva acurada distribució al llarg del text.

Al llarg dels 4 capítols del llibre que constitueixen la seva ossada: 1) El complot de Garraf i l’estada a presidi 2) La tasca de Miquel Badia al capdavant de les JEREC (1931-1933) 3) L’aixecament del Sis d’Octubre i l’exili (1934-1936) 4) Retorn de l’exili i assassinat, podem repassar cronològicament  els 30 anys  plens de passió  i curulls d’activisme patriòtic, de la curta vida de M. Badia.

En la biografia de M. Badia, els 5 anys de presidi són un element que endurirà el seu caràcter i l’afermarà encara més en el seu ideari polític. Quan en les seves memòries inconcluses ens explica que a la presó d’Alcalà d’Henares va estar 45 dies aïllat, que va arribar a menjar palla i que durant tot el  temps del seu empresonament no abandonà mai la idea del suïcidi, podem arribar a entendre el llindar de dolor al qual va arribar. La seva lluita dins la presó fou que no dobleguessin la seva personalitat, el seu esperit rebel, el seu sentit de dignitat. Ben segur  que els seus escarcellers sabien que l’arma més poderosa de l’opressor és el control  de  l’esperit de l’oprimit, però, en aquest cas es van trobar amb un esperit d’acer, forjat en les pregones concepcions patriòtiques d’amor a la terra i  d’odi al colonitzador.

Pensem que l’èxit més important en la trajectòria política de M. Badia, és l’organització i enquadrament  de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català les JEREC. Amb aquest instrument i, aprofitant el marge de maniobra que permetien les institucions estatutàries, inicià el procés de catalanitzar, nacionalitzar Catalunya, alhora que no abandonà la idea de l’insurreccionalisme armat com a via de l’alliberament de la Pàtria, provà aquest camí el Sis d’Octubre, intentant transformar la situació generada per  la proclama del President Ll. Companys, en el procés insurreccional de secessió, pel qual feia temps que es preparaven els separatistes.

El 27 d’octubre del 1931, les JEREC celebren al local del CADCI la seva Assemblea Constitutiva amb l’assistència de 600 delegats, sota la presidència de M. Badia que formarà part del seu Comitè Executiu. Les JEREC seguint el model dels sokols txecs potenciaran el culte al cos  i a l’esperit, mitjançant el conreu de l’esport  (boxa, atletisme, excursionisme) i de la lectura i l’estudi, en el seu ideari hi són presents els conceptes de disciplina, sacrifici, coratge, audàcia i activisme patriòtic que formaven part de la idea que tenien de millorament moral de la població.

El 27 d’octubre del 1932 les JEREC controlen 32 Casals que representen 5.265 militants, el projecte de M.Badia i Josep Dencàs es consolida i és ben acollit per la joventut catalana. Un any més tard el 27 d’octubre del 1933, a les Jornades Atlètiques organitzades per les JEREC, 8.000 militants uniformats desfilen a Montjuïc. Era el model d’una joventut sana i vigorosa, enquadrada en una organització patriòtica, que anunciava un canvi de paradigma, la voluntat de creació d’un home nou. Aquella desfilada espantà els pusil·lànimes, els qui s’aferraven als antics privilegis de la vella societat, per això M. Badia i el seu projecte tingué enemics tan poderosos, fins i tot dins d’ERC.

Quan l’abril del 1933, els escamots de les JEREC rebentaren la vaga de transports convocada per la CNT- FAI, es posà en evidència la contradicció d’interessos  entre un  moviment  obrer anarcosindicalista, que fa els possibles per impedir la consolidació d’una República burgesa, que no resol els seus problemes com a classe treballadora i un moviment separatista que entén la Generalitat Republicana com un període d’acumulació de forces, d’activació del procés nacionalitzador, que permetrà preparar l’acció insurreccional que portarà a la independència.

Quan el 5 de febrer del 1934, M. Badia és nomenat Secretari de la Comissaria General d’Ordre Públic i 4 mesos més tard, el 18 de juny, Cap Superior dels Serveis d’Ordre Públic de Catalunya, seguirà l’estratègia política que hem indicat més amunt, de reforçament de les institucions de la Generalitat Republicana, per això toparà amb la CNT- FAI, aleshores immersa en un procés de gimnàstica revolucionària, com a fase prèvia a l’esclat de la revolució social.

Potser amb més maduresa política  i menys visceralitat per part dels separatistes i anarcosindicalistes, s’hauria pogut arribar a una entesa entre els dos sectors, atenent al fet  que l’enemic comú era l’Estat espanyol com a representant dels interessos de l’alta burgesia industrial i terratinent, però és clar, això entra en el terreny de les hipòtesis.

Les JEREC, seguint les directrius del seu líder, es caracteritzaren pels seu activisme, paramilitarisme i apoliticisme, M.Badia no es presentà mai a cap llista electoral, es definiren com a nacionalistes obreristes i propugnaven l’alliberament social de l’obrer català. 

En els processos històrics hi  ha persones que destaquen amb llum pròpia, que esdevenen elements simbòlics, icònics, aquest seria el cas de M. Badia, el conspirador, el presidiari, l’exiliat, el malvist per sectors d’ERC, ell es qualificava com a soldat de la Pàtria, fou un somniador romàntic i rebel i per tant incomprès pels realistes que toquen massa de peus a terra, pels cagadubtes, pels mercaders del temple. Ell fou com aquells estels fugissers, que en les nits d’estiu solquen el cel amb una llum intensa, però breu. El seu record com a patriota, com a estrenu cavaller de l’ideal de l’alliberament de la Pàtria, ja ha entrat a la nostra memòria col·lectiva i història nacional. Que la seva actitud digna, coratjosa i honesta, sigui model i guia per a les generacions venidores.

"Els assassins i llurs còmplices" (article de n'Eugeni Xammar -13/05/1936)

Quan va arribar a la meva coneixença l’assassinat de Miquel i Josep Badia, tenia pensat, des de feia dies, escriure un article sobre els seus assassins. El títol de l’article havia d’ésser:  “Anarquistes i Feixistes”.

He canviat el títol del meu article. Però conservo el tema.

Qui són els assassins dels germans Badia?

Els anarquistes i els feixistes.

Afegeixo: amb la complicitat per omissió de la policia espanyola feixista de Barcelona.

Quan el senyor Gil Robes va a Biarritz a veure si encara hi ha manera de conspirar una mica, porta cinc policies al darrera que li guarden el ventre i les espatlles. Per a guardar la vida d’en Miquel Badia, ex-cap de la policia catalana, ja s’ha vist que no hi havia a la Prefactura de Barcelona ni una parella de morts de gana disposats a molestar-se.

Això constitueix un escàndol que el poble de Catalunya no pot tolerar i no tolerarà. Davant dels cadàvers dels germans Badia, l’honorable President de Catalunya i els senyors  Consellers del Govern de la Generalitat han d’haver comprès per força que la nostra pàtria té platejat un afer de vida o mort.

Miquel Badia, i el seu germà Josep, han caigut al camp d’honor, per Catalunya.

Tots els catalans ben nats estan de dol, i els que divergíem de la línia política dels germans Badia no pas menys que els altres.

Damunt les despulles de Josep i Miquel Badia, feixucs i gloriosos, els plecs de la bandera de la Pàtria.

Però el poble català es gira d’una revolada i cerca els assassins.

No és pas difícil descobrir-los.

Són la trinitat de l’anti-Catalunya.

Són els agents provocadors estipendiats. Ahir en Lerroux, el partit radical, els “jóvenes bárbaros”, “El Progreso”. Avui, el “Comitè”, anònim la F.A.I., els pistolers, “Solidaridad Obrera”.

Són els feixistes,  hereus de l’esperit i dels mètodes dels Governs de la monarquia i del bienni radical-cedista.

Són els policies forasters, agents d’enllaç entre els provocadors instal·lats a l’interior i l’enemic situat més enllà de les fronteres de Catalunya. Aquest enemic, avui, no és el Govern de la República espanyola. És el feixisme espanyol.

I el feixisme espanyol té un aliat poderós, un aliat al qual els dirigents feixistes donen tant de valor, si no més com als militars, guàrdies civils i policies feixistes. Aquest aliat és la Confederación Nacional del Trabajo, controlada per anarquistes mercenaris i assassins professionals de la Federación Anarquista Ibérica. I quan dic això sé de què parlo.

No hi haurà llibertat a Catalunya, no hi haurà llibertat a Catalunya mentre els sindicats obrers catalans estiguin sotmesos a la tirania d’aquests agents provocadors maniobrats pels enemics de Catalunya.

No ho oblidi el Govern de la Generalitat.

Recordi que el seu primer deure és defensar la sang dels catalans.

L’Ordre Públic ha de tornar a Catalunya.

I de debò!

I de pressa!

I per sempre!

Peer Gynt (pseudònim d’Eugeni Xammar)

El Bè Negre (Barcelona, 13 de maig del 1936)

“Sóc en Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca” (article d'en Quim Gibert al DIRECTA)

El 28 d’abril farà 75 anys que Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Pla d’Urgell, 1906-Barcelona, 1936) i el seu germà Josep foren tirotejats mortalment en el carrer Muntaner. El doble assassinat va consternar la societat catalana.

Miquel Badia fou cap superior dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. La Barcelona del febrer de 1934, moment en què és nomenat per aquest càrrec, era una ciutat on havien rebrotat grupuscles armats. Es tractava, en molts casos, de bandes anarquistes nodrides per la FAI. Precisament perquè la tasca de Miquel Badia va ser del tot incòmoda i no exempta de rancúnies, ningú li discutia la seva valentia a l’hora de peseguir els facinerosos. El pistolerisme era un fenomen que desestabilitzava tant el nou règim republicà espanyol com la Catalunya autònoma i, per tant, donava arguments als enemics de la democràcia. Per l’historiador Jose Benet no hi ha dubte que el tremp de Badia per eradicar les accions armades li va costar la vida quan només tenia 29 anys: “Un grup de pistolers de la FAI havien preparat l’assassinat d’un dels germans, Miquel, per venjar-se de la seva actuació contra els faistes acusats de promoure actes delictius contra l’ordre públic” (dins el llibre Domènec Latorre, afusellat per catalanista).

La casualitat volgué que l’assassinat no quedés impune. I és que l’inspector de policia Pedro Polo Borreguero, que va estar sota el comandament de Badia durant el temps que aquest fou el màxim responsable d’Ordre Públic, va ensopegar l’any 1941 amb Justo Bueno Pérez a Barcelona. Pedro Polo, que amb el canvi de règim va esdevenir cap de la Brigada Polítocosocial de la Barcelona franquista, el va detenir allà mateix. Va ser llavors quan Justo Bueno es va confessar l’assassí de Miquel Badia. L’any 1944 Bueno seria afusellat per aquest i altres crims.

Josep Planxart, un dels dirigents històrics d’Estat Català (organització política en la qual van militar ambdós germans), sosté que Pedro Polo sentia admiració per Miquel Badia. I que quan Polo va tractar d’investigar la seva mort durant els primers mesos de la guerra, va patir persecució per part de Bueno i els seus sequaços, raó per la qual s’exilià a Perpinyà. Per Planxart, els Badia eren uns pilars valuosos per aguantar l’edifici autonòmic. Probablement per això devetllaven admiració. Tant és així, que si l’aixecament militar fou vençut a Catalunya en 24 hores fou, segons Planxart, “gràcies a les forces d’ordre públic, que Miquel Badia havia preparat amb eficàcia; i en dir això no volem restar importància a l’ajut popular (…). Els desgavells posteriors no haurien estat consentits per Miquel i Josep Badia. Els grups d’incontrolats i aprofitadors no haurien tingut cap possibilitat (Avui, 28/4/2004).

Igual que Benet i Planxart, un atre testimoni de l’època va ser Jaume Ros i Serra, que per mitjà d’unes memòries que Miquel Badia va deixar escrites i de nombroses recerques personals va publicar Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya (Editorial Mediterrània, 1996). Ros i Serra ens el presenta com un home compromès amb la justícia i el seu temps: “No defuig mai la seva responsabilitat davant del perill. D’aquí va néixer el seu carisma”. I és que volia imprimir en el jovent el coratge necessari per fer de Catalunya un poble lliure. I als seus detractors, desconcertar-los. Ros detalla que en una ocasió Badia es va presentar tot sol al cafè La Tranquilidad, un dels llocs sovintejats pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI, i amb un to provocador va dir als presents: “Sóc en Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca”. 

Trencar amb el buit institucional que envolta el personatge és allò que va fer decidir Jaume Ros i Serra, traspassat fa pocs anys, a enllestir l’única biografia existent de Badia. I és que l’home que no s’arronsava quan anaven maldades, no gaudeix del més mínim reconeixement. Tot i que durant els anys que va durar la guerra l’actual plaça Francesc Macià de Barcelona fou la plaça dels Germans Badia, la democràcia postfranquista li ha girat completament l’esquena. “Jo faig nosa a molta gent”, havia dit alguna vegada el de Torregrosssa. És del tot cert: les persones coherents fan moltíssima nosa.

(article d'en Quim Gibert -Psicòleg i coautor d'"Elogi de la transgressió"- publicat al setmanari La Directa)